“L’endorfina del running fa que et cregues capaç de tot”

La periodista Cristina Mitre no nomes és una de les veus d’autoritat sobre córrer, sinó també un exemple a seguir. Ella mateixa ha experimentat en primera persona el repte de superació que este esport representa, així com els beneficis que reporta. Més enllà de fundar la comunitat ‘Mujeres que corren’, escriure en el seu blog The Beauty Mail i publicar dos llibres sobre la matèria, ara també participa en la campanya #MujerEsRunning promoguda des de València Ciutat del Running. La intenció no és una altra que fomentar la participació femenina en les carreres populars, una tasca que ella ve desenvolupant a nivell individual des de ja fa temps.

Com, quan i per què et vas iniciar en el running?
Em vaig iniciar en el running en 2009, però ho vaig odiar des del primer minut. En acabar l’estiu em sentia pesada i em sobraven un parell de quilos, així que vaig anar al poliesportiu municipal i em vaig apuntar a un grup d’atletisme. Les meues companyes m’animaven dient que elles havien començat com jo i que acabaria agradant-me. Al final, em vaig contagiar de l’esperit i vaig crear el hashtag #mujeresquecorren. Tot açò es va convertir en el primer moviment de running femení 2.0, en un llibre que va vendre set edicions amb traduccions a xinès i portuguès i, ara també, en una segona obra. Les coses grans tenen començaments menuts.

Què significa personalment asta pràctica esportiva?
Córrer et pot canviar la vida. Així m’ha passat a mi i a moltíssimes altres dones. L’endorfina del running fa que et cregues capaç de tot; descobrir que si vols, pots. No és que vages corrent i sone música de violins, sinó que quan arribes morta a la teua casa penses que bé ho has fet. Sempre dic que cap dona hauria de perdre’s la increïble sensació que produeix creuar un arc de meta.

Parlaves abans de la repercussió del hashtag #mujeresquecorren. Creus que actualment el running seria el mateix sense els mitjans socials?
No. Llavors treballava en un mitjà amb un gran poder de convocatòria, com ELLE, però a les xarxes socials les tinc moltíssim que agrair. De fet, jo no estaria ací de no ser per la capacitat de mobilització de Twitter i dels blogs. El meu missatge va arribar a les dones gràcies a estes plataformes, que permeten parlar en un llenguatge real i de les emocions de forma directa.

En general, córrer està vivint una època daurada. Diries que es tracta d’una moda puntual o s’està generant una cultura sobre este tema?
Tant de bo totes les modes foren així de sanes! A Espanya ha tardat prou de temps a fer-se tan popular com, per exemple, a Estats Units; però crec que córrer està ací per a quedar-se. No es necessita una gran preparació física per a calçar-se unes sabatilles i eixe pas et pot reportar moltíssim. Açò sí, cal practicar running amb garanties. El primer és visitar al metge per a fer-se unes proves bàsiques, com una exploració general, una anàlisi de sang o un electrocardiograma. Cal estar sa per a córrer i no solament córrer per a estar sa.

Actualment eres la directora de Women’s Health Espanya i Portugal. Fins a quin punt consideres que els mitjans de comunicació tenen responsabilitat en el foment de la vida saludable?
Som súper prescriptores en aquest sentit, per açò en Women’s Health sempre recorrem a fonts acreditades. Jo sempre dic que no tinc followers, sinó una comunitat. Més enllà de vendre revistes, intente comunicar i informar des de la meua pròpia experiència. Tenim la missió d’animar al fet que les dones traguen la seua millor versió mitjançant l’adquisició d’hàbits de vida saludables. Justament, en l’últim editorial comentava que anem a deixar d’utilitzar conceptes com a ‘operació bikini’ o frases com a ‘baixa dues talles’. L’objectiu és gaudir d’un cos sa.

Treball, esport, família… Què és el primer que se’t passa pel cap quan escoltes la paraula conciliació?
No li vaig a mentir a ningú: és complicat. Cal sacrificar-se per a eixir a córrer i plantejar-se una meta com una marató, com és el meu cas. Però és possible: n’hi ha prou amb fer 45 minuts d’activitat física tres dies per setmana. A més, per a estar en forma no cal posar-se un objectiu de 42 quilòmetres. Moltes vegades ens comparem amb persones que no estan al nostre mateix nivell i acabem frustrant-nos. Una ha de començar valorant quines són les seues aptituds físiques, de quin temps disposa i adoptar senzills hàbits diaris com pujar i baixar per les escales o alçar-se de la taula de l’oficina per a fer uns estiraments de tant en tant. Ho diu Kathrine Switzer en el pròleg del meu últim llibre: “Córrer no és una obligació, sinó un regal”. És a dir, cal gaudir d’açò per a sentir-se bé, perquè ni el teu pes ni la teua millor marca personal defineixen el que eres.

Recentment, has visitat València per a donar una xarrada titulada “córrer sense pressa”. Què vols transmetre exactament amb aquest concepte?
Córrer és viure, que no és el mateix que viure corrent. Ara patim dues febres. D’una banda, en un sentit esportiu, sembla que hem de passar de determinada distància, doncs fer cinc quilòmetres és poc. Per una altra, que hem d’arribar a tot, la qual cosa ens impedix gaudir del present, ja que estem pendents del següent que hem de fer. En veritat, l’important és intentar-ho i cal gaudir de cada moment amb atenció plena. En açò consisteix “córrer sense pressa”.

Després de les teues incursions a la Mitja Marató València (2014) i en la 10K (2015), què destacaries de l’anomenada Ciutat del Running?
El que no córrega a València té pecat! Si hi ha una ciutat que es presta per a córrer és esta. El Jardí del Turia és meravellós, amb el seu circuit de cinc quilòmetres; amb prou faenes plou, no fa fred… A més, les proves estan súper ben organitzades. Que els participants en la 10K puguen gaudir de la mateixa catifa blava que els maratonians després d’un circuit súper animat és una passada. Convide a tothom al fet que vinga a córrer ací. La Marató de València, l’única prova que em queda de les tres, està en la meua llista de pendents i serà el meu pròxim objectiu a Espanya.

Per a acabar, quin és el millor consell que t’han donat en matèria de running i que ara pots compartir amb la resta de corredors?
Dosar-se sempre, sempre i sempre. Córrer té un muntó de lliçons a aplicar en la vida real. Per exemple, a mi també m’ha ensenyat a pensar en positiu, a estar còmoda dins de l’incòmode, a valorar el meu cos pel que és capaç de fer i no pel que pesa, la qual cosa per a les dones és un alliberament immens. Perquè córrer reforça les teues articulacions, però sobretot la teua autoestima.