La Marató València, de les limitacions a l’èxit
Hi ha un moment en que mires arrere en el temps, és en eixe moment quan contemples el resultat d’anys de treball. Somrius. Ho fas perquè has aconseguit fer feliç a la gent. Però abans, molt abans, hi va haver un començament ple de dificultats.
Segles després que el mític Filípides forgés la seua llegenda corrent de la ciutat de Marató a Atenes, el torn de València va arribar. Va ser un el 29 de març de 1981. Dins del grup d’organitzadors de la primera marató celebrada a València es trobaven Toni Lastra, Paco Borao, Alfredo García de Ibarra, Isidro Rey, Miguel Pellicer, Francisco Gómez-Trénor, Manuel García Carrión, Vicente Plaza, Manuel Albacar, Rafael Martín, Carlos García Alarcón, Fernando Cort i Vicente Moreno. Tots ells, amb la resta de la gran família de la SD Correcaminos, es van convertir en els impulsors de la carrera a peu a València, i no en va, podem qualificar-los com els pioners dins de la Ciutat del Running.
Ara bé, abans de la data de la primera edició, València ja tenia la seua particular marató (no reglamentaria, per descomptat, i amb perdó de les maratons de veritat), allà per l’any 1976. Paco Borao, president de la SD Correcaminos, recorda haver corregut eixa carrera i assegura que transcorria per la circumval·lació de la ciutat, el que era al voltant de set quilòmetres. “A això no se li podia dir una marató”, afirma amb rotunditat Fernando Cort, actual cap mèdic de la carrera, “perquè una marató són 42.195 metres”. En eixe moment, València era al tercer graó del running nacional, ja que Barcelona i Madrid havien desenvolupat les seues carreres de llarga distància. Un panorama que actualment, gràcies als èxits de la Marató i Mitja Marató València amb les millors marques en sòl espanyol, és molt diferent.
Temps d’abans i temps d’ara
En la primera Marató que va organitzar la SD Correcaminos, el 29 de març de 1981, van participar al voltant de 800 persones. Al món es vivia un primer boom de la distància de Filípides amb la irrupció de figures com Robert de Castella, Albert Salazar o Juma Ikangaa. Però els valencians, en la seua immensa majoria allunyants de l’atletisme, prenien la prova com una excentricitat i, sobretot, com una molèstia, ja que suposava talls de carrers per culpa d’un grup de bojos que corrien. Hi va haver fins i tot nens que van participar en la prova, el que indica l’escàs nivell de restricció que hi havia a l’època i la quasi espontaneïtat d’esta. Ara, però, València és un exemple per al món pel que fa a l’organització. El públic i els participants ho reconeixen, sent cada any major el nombre d’agents socials que s’involucren amb este esdeveniment.
Al seu torn, la carrera i el perfil del corredor han anat variant durant els anys. En les primeres edicions, els guanyadors de la carrera eren espanyols o europeus, marcant uns cronos simplement dignes per a l’època. En este capítol mereix una menció especial l’esforç de Teodoro Pérez, guanyador de la primera i la tercera edició amb 2:26:57 i 2:20:58 respectivament i, sobretot el registre de 2:14:01 de Vicente Antón, rècord que va perdurar 17 anys. En aquell moment, la participació d’atletes forans era una cosa estranya. Hui en dia, corredors professionals procedents d’Àfrica com John Nzau Mwangangi en la passada edició, són els que copen els llocs de cap. El kenyà va parar el crono a la 35ena edició de la Marató València Trinidad Alfonso en 2:06:13, el que acredita a la prova com la més ràpida de la història d’Espanya en la distància. Per darrere, 21 homes de 12 països van baixar de 2:20:00, i 22 dones de 14 nacionalitats van aconseguir temps sub 2:45:00, el que dóna una idea de la dimensió internacional de la prova i de l’excel·lència del circuit.
Les diferències en homes no són res si les comparem amb les de la categoria femenina. Núria de Miguel, vencedora en tres de les cinc primeres edicions de la prova, va aconseguir la seua millor marca personal en la prova amb un crono de 3:03:49. El 2015, la guanyadora de les dues últimes edicions de la Marató València Trinidad Alfonso, Beata Naigambo (2:26:57), ha rebaixat en més de 35 minuts el temps femení del primer any.
El running estava pràcticament en bolquers en aquell temps i el practicava poca gent. Es admirava el romanticisme de la gesta, de superar teu temps i l’adversitat esportiva. Les edats dels corredors estaven més concentrades. Les dones, per la seua banda, tenien un paper pràcticament testimonial. Eren poques les que practicaven la carrera a peu de continu. De fet Paco, Toni i Fernando recorden i lloen “Marisita”, referint-se a Marisa Martínez Legarreta, una de les capdavanteres en el xicotet món del running femení.
De “el que siga” a “què em fique”
Les diferències no estan només en l’aspecte competitiu. Si comparem la vestimentes esportiva d’abans amb la d’ara descobrirem que qualsevol semblança és pura coincidència. Prevalia la comoditat al disseny esportiu. En les primeres edicions, el vestuari era uniforme per a tots. Consistia en una samarreta de tirant fi i uns pantalons molt curts, similar a les peces que s’enfunden ara els esportistes, però d’una tecnologia molt més rudimentària. Les sabatilles no tenien res a vore amb les que fan servir els corredors del segle XXI, específics per a la pràctica de la cursa a peu i preparats per córrer grans distàncies. El punt d’honor s’imposava a la tecnologia.
Més de cinc recorreguts diferents en els 35 anys d’història
Per si foren pocs els canvis que ha sofert la prova, el més significatiu ha estat el del recorregut. La primera edició es va celebrar un 29 de març de 1981, després de les festes falleres. La carrera va començar al passeig de l’Albereda i no en el pont de Montolivet, com passa actualment.
“El circuit conduix als atletes per l’avinguda Jacinto Benavente, el camí de les Moreres, el Saler, el llac artificial i es torna per la carretera de la marjal, pista de Silla, carrer Sant Vicent, Túnel de la Gran Via, carrer Colom, Torres de Quart, Torres de Serrano, Pont del Real i de nou l’Albereda, que eixe dia per a molts va ser un punt llunyà a l’horitzó al qual mai s’arribava”, recollia el diari Levante-EMV en un article de Recaredo Agulló . Ara és totalment diferent. Trams tancats al públic i una carrera en què la ciutat es bolca. Com bé rememora Paco Borao, “córrer per la ciutat semblava una excentricitat”. Hui en dia les carreres són com la paella dels diumenges. Sempre hi ha una i poden menjar tots.
La primera carrera maratoniana de la ciutat, organitzada ja per la SD Correcaminos, no podia dir-Marató València, ja que la ciutat tot just es trepitjava en el transcurs de la prova. Els corredors arribaven fins a l’Albufera competint en unes condicions molt diferents a les que hi ha ara, amb vent i llargs trams d’autovia rectes que semblaven no acabar mai.
A poc a poc, l’organització i la ciutat es van adonar de les dimensions de l’esdeveniment i van decidir ubicar progressivament dins del nucli urbà. Això va succeir cap als anys 90, on ja treballaven per guanyar-se un buit en els carrers de la ciutat. Els motius fonamentals consistixen tant en els resultats esportius com per al lluïment personal de la carrera.
València innova en el segle XXI per convertir-se en la Ciutat del Running
Amb l’entrada en el nou mil·lenni, la línia de meta es va desplaçar fins a les pistes d’atletisme de l’antic llit del riu Túria. Per la seua banda, l’eixida es realitzava als voltants de l’actual Parc de Capçalera. Des d’eixe moment la prova ja es vivia dins de la ciutat, amb un recorregut que no abandonava València en cap moment. No obstant això, la prova seguia sense travessar les grans vies i el centre de la ciutat per evitar problemes de trànsit.
La Marató compensada
Com a curiositat, hi va haver dues edicions on es va tractar que tots els atletes competiren en igualtat malgrat les diferències d’edat i sexe mitjançant eixides compensades segons les taules de l’Associació Internacional d’Atletes Veterans, amb determinat avantatge per als corredors de més edat. Esta idea tan sols va durar un parell d’anys i València va tornar a la marató tradicional.
L’edició número 29, amb la intenció de situar-se en el mapa internacional, va tenir com a punt d’inici i de meta el Port de la ciutat, aprofitant la infraestructura creada per a la Copa Amèrica. Este recorregut només va estar present en l’any 2009, i per al 2010 la carrera va tornar a tindre el seu punt neuràlgic al passeig de l’Albereda. En eixa edició el guanyador va baixar per primera vegada de 2:10:00, va ser David Njagi amb una marca de 2:09:45.
2011, el moment del canvi
Va arribar 2011, l’any del canvi. La SD Correcaminos va voler donar la volta al preestablert per posar la primera pedra del que havia de ser una marató de referència internacional. Però esta transformació no la podia portar a terme una sola mà. La Fundació Esportiva Municipal va crear un pla estratègic per a l’esport de la ciutat on la Marató València encaixava perfectament per esdevenir un projecte de ciutat, el qual unira als ciutadans animant, als turistes nacionals i internacionals a visitar la ciutat.
Els grans canvis no van acabar ací, perquè la carrera en si va donar un gir considerable. L’organització va canviar la data de la seua marató, migrant de febrer a novembre per així buscar una climatologia més propícia i convertir la prova en un dels referents del calendari de running tardor.
Però, la modificació més espectacular va ser, sens dubte, la del circuit. L’organització de la Marató València va buscar un factor diferencial aprofitant les bonances del seu traçat, pla i preparat per a les grans marques. Per si fos poc, va convertir la Ciutat de les Arts i les Ciències, un dels principals atractius turístics de la ciutat, en centre neuràlgic de la prova. Finalment i com a colofó, es va incloure el pòrtic dels últims metres corrent sobre l’aigua, un record que roman en la ment de tot maratonista. Una arribada única.
Després el patrocini inicial de Divina Pastora de 2011 a 2013, l’impuls va arribar de mans de la Fundació Trinidad Alfonso amb la seua entrada el 2012, arribant a convertir-se en col·laboradora principal de l’esdeveniment l’any 2013 i que amb el seu esforç han aconseguit fer de la Marató València Trinidad Alfonso una prova per a tots els corredors i, al mateix temps, un dels maratons més ràpids del planeta.
De 2011 a 2015, la Marató València ha vist multiplicat per dues vegades i mitja el seu cens de participants. Els resultats esportius també han estat excepcionals, convertint-se en la marató més ràpid de la història en sòl espanyol amb el temps de 2:06:13 aconseguit per l’atleta kenyà John Nzau Mwangangi. Tot per aconseguir que València siga un referent mundial amb una carrera espectacular. La millor d’Espanya.
