Una segona oportunitat de 695 metres
A Ana Martín només li van faltar exactament 695 metres per a concloure la Marató València Trinidad Alfonso del 2014. No són més que uns metres i després de 41 quilòmetres semblen poca cosa, però Ana no va poder més. El seu cos va dir prou: “L’últim que record és veure el GPS parat en 41 quilòmetres i mig. Quan em vaig despertar estava en un lloc que no coneixia i havien passat 4 hores.” Li faltaven menys de 700 metres i no va poder acabar la marató. Però ara té un repte: aconseguir la gesta.
Ana Martín és una periodista alacantina que va començar a córrer després d’una decepció laboral: “Sempre m’havia agradat córrer. Vaig començar a poc a poc. Però després de la meua primera edició de la Mitja Marató de Santa Pola em vaig decidir a córrer una marató.” La ciutat li encanta i el circuit de la Marató València Trinidad Alfonso és més que propici per al runner per la poca diferència d’altura al llarg dels més de 42 quilòmetres del recorregut. D’esta forma, Ana va començar a preparar-se durant l’estiu corrent més de 70 quilòmetres setmanals i suportant altes temperatures.
El dia de la prova Ana estava calmada. Era un repte per al qual s’havia preparat durant molt temps i no hi havia res que poguera impedir que ho aconseguira. “Vaig passar el quilòmetre 22 i vaig superar el mur. Anava molt bé. L’ambient era increïble, hi havia molta gent animant i açò sempre ajuda al corredor.” No obstant açò, a partir del quilòmetre 31 van començar a arribar les enrampades típiques de la deshidratació. A Ana cada vegada li costava més avançar però a poc a poc veia que la meta estava més a prop i que les cames seguien aguantant. “M’hidratava a poc a poc i la gent seguia animant. Arribats a este punt el públic cridava el meu nom encara que no em conegueren, perquè en els dorsals posa el nom de la persona que ho porta.”
Va començar a veure la moqueta blava. Cada pas que donava estava més prop de la glòria. Anava a acabar una marató. Solament hi havia una cosa que poguera parar-la, ella mateixa. Mancant menys d’un quilòmetre per a la conclusió, va perdre el coneixement i van haver d’atendre-li els serveis mèdics. El seu cos no va donar per a més. Fruit de la deshidratació va haver de posar fi al seu repte quan ja veia la meta.
“Solament tinc paraules d’agraïment per als afeccionats i els serveis mèdics perquè no em vaig donar ni un colp ni tampoc em vaig fer cap rascada.” De fet, Ana porta des d’eixe fatídic dia cercant a través de vídeos i fotos als responsables que no li passara gens en el moment del seu defalliment, per a agrair-los l’atenció que li van prestar, encara que no ha pogut saber qui van ser.
Després d’unes hores en l’hospital, Ana va eixir d’ell prometent-se que a partir d’aqueix moment solament anava a córrer mitges maratons. Però amb un matís. En la seua ment rondava ja un pensament que s’havia convertit en alguna cosa ja personal: acabar la Marató València Trinidad Alfonso. Amb aqueix objectiu fix, va aconseguir acabar la seua primera marató en la 260WM de Mallorca al març de 2015. Allí va ser rebuda per la primera dona maratoniana que va aconseguir concloure la carrera de Boston en 1967, Kathrine Switzer.
Ara València ja no li fa por. Solament respecte. I amb una marató acabada ja es planteja fins i tot objectiu de temps: “M’agradaria acabar-ho en menys de 4 hores, però –amb els peus en la terra- l’important és acabar.” El millor de la Marató de València és que l’ambient és “màgic”, segons la pròpia Ana Martín. De fet, ens confessa que fins i tot hi ha vegades que “somia” literalment en què entra per la moqueta blava col·locada sobre el llac de la Ciutat de les Arts i les Ciències i creua la línia de meta.
La vida sempre dóna segones oportunitats i Ana Martín la tindrà el pròxim 15 de novembre.
[vcr_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=5ZMk6ehlILg”]
